Després d'una setmana malalta, amb angines, febra i establent llaços sentimentals amb els medicaments..., tracte de tornar a la quotidianitat. Torne a obrir facebook, demane apunts, retorne a la lectura de: Blanca como la nieve, roja como la sangre, envie correus, vaig a fer la compra, redecore l'habitació i escric, escric molt. Però, per alguna raó, irracional, la meua reeincorporació s'està fent un tant... avorrida. No ens equivoquem, m'agrada la meua vida, però també m'agrada canviar, descobrir, sentir l'adrenalina. Recorde. Dóne passes enrrere. Holanda, abril de l'any passat: paissatges meravellosos, educació i rodes de bicis. Tal vegada massa tranquil·litat, però només tal vegada. Torne encara més al passat: Roma. Clàssics, pasta i arquitectura, i els plors de la meua germana que no s'imaginava una ciutat tan "fosca", segons conta. La meua París. I dic meua perquè m'he endut una part de la seua ànima a la meua habitació en forma de pòster amb els noms d'alguns carrer emblemàtics. Amb vuit anys: dotze dies i dotze visites de mon pare al forn per a desdejunar-nos croissants, cada matí. I amb tretze: París i la Tour Eiffel i els Champs-Élysées i els Jardins de Luxemburg trencant a poqueta nit. I també Alemania i també no entendre cap paraula i sospirar i trobar an l'anglés la salvació. I viure en una andana amb sòl suau i lluent i la finestra al sobre meu i cada matí plena de pluja i màgia.
I ARA QUÈ?
Ara, voldria anar-me'n lluny, molt lluny fins oblidar-me del pas del temps, dels dies i les nits, de les nits i els dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada