Sé que
estàs ací. Puc sentir-te. Note el teu alé, és més gèlid del que em pensava. El
batec del teu cor, és lent i parsimoniós i les teues passes són curtes i
fermes. Tens una mena d’aura que t’envolta que et fa terriblement atractiva.
Ets irresistible, increïblement encisadora.
Comences
a avançar en l’habitació. Estic sol. La meua dona acaba de marxar a dormir i
les meues filles vingueren al matí. Ara només estem tu i jo i el tènue llum de
la làmpada que torna, les parets blanquinoses, d’un groc ombriu. I em mires.
Amb eixos ulls indescriptibles, perfectes, com dos entrepans de blanc i negre
que em menjava tan a gust. I jo et mire
per primera vegada. I és una sensació realment estranya. El cos em tremola de
dalt avall, tinc por i, alhora, vull llevar-te tota la roba.
Paulatinament,
arribes a la vora del meu llit. Seus al meu costat, em dones la mà. I jo, que encara
estic atemorit, veig passar la meua vida en un instant. La meua infantessa als
carrers de Badalona, junt a ma mare,
la meua germana Blanca i mon pare el colombaire i la seua mort a la Plaça Barcelona amb tots els coloms i
les molles de pa. I els capvespres de platja a Xàbia i l’arena mullada apegada al cos. Els colors del foc a
l’horitzó i el meu primer amor i la flama inconsumible. La meua dona, que li
diuen Adela, i el nostre casament durant una vesprada plujosa de gener. Als
mesos va nàixer Roser, la nostra filla, menudeta i amb els cabells rossos i els
ulls verds, com sa mare. I jo que me la mirava amb els ulls humits i l’emoció
continguda cosa que després, amb Mariola, la segona, no em va passar. Vaig
recordar, a més, les eixides nocturnes amb la meua amant, mai no va dir-me el
seu nom però jo l’anomenava Marina ja que la seua mirada era blava i els seus
besos feien gust de sal perquè sempre estava plorant. I, fins aleshores, no he
tornat a tindre cap xicona, fins avui, que tu estàs ací amb mi i vaig a ser
teu, per sempre.
Per
això, m’agafes l’altra mà i em lleves el llençol. I, de sobte, no puc evitar-ho
i els meus ulls miren els teus pits redons i perfectes i només pense en com
m’agradaria arrancar-te el camisó a mossos i acaronar-te els pits lentament.
Amb un
gest suau i tendre, et retire els cabells de la faç. Et toque la galta esquerra
molt delicadament, estàs congelada. Pense en oferir-te tapar-te amb l’edredó,
junt a mi, però sé que és massa tard..., el temps s’acaba.
Només sé
que ha arribat l’hora quan et desfàs de la teua bata blanca i la deixes caure
al terra. Aleshores, la meua respiració s’accelera molt ràpidament, sent que el
cor va a eixir-se del meu pit. Em lleves tota lla roba, i és que, no hi ha millor
manera per a abandonar el món amb tu, la Mort, que ple de transparència, sense
amagar res, completament..., nu.
PRIMER PREMI NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ AUSIÀS MARCH 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada