ADÉU

 Primer Premi, concurs: PARAULES D'AMOR 2015

Volia compartir-ho amb vosaltres, ja que, cal mai no oblidar que el primer respecte que s'ha de portar a terme és el d'una persona cap a ella mateixa. Aquest, deuria estar per damunt de tot.

14, febrer 2015

Adéu;

                    Vaig deixar d’estimar-te com qui oblida la lletra de la seua cançó preferida, molt silenciosament. Fou un sentiment fugaç, tot i que al meu interior sabia que venia del darrere, temps enllà. Tal vegada massa. Però no va ser fàcil fer front a aquesta caòtica i utòpica realitat. És més, fou una feina titànica acceptar eixe sentiment d’angoixa que m’inundava cada vegada que havia de mirar-te. I, malauradament, dia a dia, estaves allà, on sempre. I jo et veia i humiliava el cap, com si res. Després? Després va vindre l’hivern i amb ell les teues nits en vela, la por, les inseguretats, la necessitat de fugir, eixes ganes de plorar. Els murmuris de la gent, insistentment, et perseguien amb els crits desesperats de la impotència dels qui t’estimaven. No tenies remei, no hi havia res a fer. Sé que la tristor va consumir-te. Que la teua espurna incandescent, a poc a poc, va anar minvant. Semblaves estar feta de fil d’aram. Demanant ajuda, cridant al teu interior. Però, els teus ulls bramaven les paraules que, els teus llavis, fràgils, callaren durant tants anys. I, fins avui, no he pogut tornar a mirar-te. A mirar el meu propi reflex al cristall trencat. Per això ara, escric, com una mena de teràpia íntima, amb ràbia, indignada amb aquesta societat, perquè no hi ha sentiment més trist i irrespectuós que odiar-se a una mateixa. Tot i que les paraules de vegades no arriben quan el que s’ha de dir inunda l’ànima, tot i que sé que aquesta insuportable malaltia, s’ha endut una part de mi, l’escric amb els ulls brillants i el torç nu; orgullosa. Observant-me al mirall sabent que trencaré aquesta carta amb la força de qui s’allibera de la seua gàbia i diu adéu; Anorèxia..., adéu.