Abans de
morir, Tulipa va col·locar les mans, una damunt l’altra, junt al seu pit. Sabia
que s’acostava el moment.
Tenia el
cap lleugerament inclinat cap a la dreta, on estava la finestra, oberta de bat
a bat. Ho havia demanat ella amb un gest. No volia anar-se’n sense sentir
l’aire acaronar la seua faç. “Perquè li recorda a la mar”, havia dit la seua
filla.
Estaven
les tres. Cap d’elles volia mirar-la. Feia massa por tornar la vista a aquell
llit vell i desgastat i trobar sa mare morta, com si res. I és que, després de
lluitar quatre anys envers el càncer, una vesprada de novembre, anava a
vèncer-la.
Però
Tulipa semblava forta, tot i que al seu interior, es moria també de por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada